10/09/2014 – Al-Azraq, fill de La Muntanya

PortadaAmb motiu de la tercera edició de “Al-Azraq, el Blau. Crònica de la conquesta de La Muntanya”, he incorporat un nota al final de la novel·la –just després de l’epíleg– amb el títol Al-Azraq, fill de La Muntanya. Diu així:

No hi ha cap dubte: res no sabríem del visir al-Azraq si no fóra perquè el rei Jaume hi fa referència d’ell en dinou capítols de la seua Crònica. Així, aquell que fóra el seu major enemic és qui, contradictòriament, ha impedit que la pols del temps sepulte per sempre el seu record. Sí, cert és que la Crònica de Jaume I ha impedit que el visir al-Azraq caiguera en l’oblit, encara que ben cert resulta també que cada vegada que En Jaume l’esmenta al seu relat és per menysprear-lo, per acusar-lo de traïció. I així torna a ocórrer l’última vegada que el rei l’anomena al Llibre dels Fets.

Conta En Jaume al capítol 556 de la seua Crònica que, després de passar divuit anys a l’exili, al-Azraq tornà a la terra. Assegura que vingué al capdavant d’una host de dos-cents cinquanta genets benimerins per alçar, novament, els sarraïns del Regne contra ell. Però el rei falta a la veritat. El visir al-Azraq que retornà al país no tenia res a vore amb aquell que divuit anys abans havia marxat a l’exili. El visir que vingué al capdavant d’aquella fabulosa host benimerina tenia uns seixanta anys (seixanta anys del segle XIII) i ben bé podria dir-se que era un home que fregava l’ancianitat. Si considerem, a més, que vingué des de Granada cavalcant durant almenys deu jornades fins arribar a les portes Alcoi, a ningú no li deuria estranyar que aquell home sexagenari, major, perdera la vida només arribar-hi, en la primera escaramussa.

Sí, falta a la veritat En Jaume quan assegura que el visir al-Azraq regressà a la terra per avalotar els sarraïns del Regne contra ell, atés que quan el visir arribà a La Muntanya ja feia més de mig any que els musulmans s’havien alçat contra l’opressió feudal. Per tant, ni havia sigut necessària la seua presència perquè les revoltes mudèjars esclataren, ni va ser necessària la seua participació perquè les revoltes continuaren produint-se dos anys després de la seua mort. Certament, el visir al-Azraq que retornà a La Muntanya res no tenia a vore amb aquell que divuit anys abans caminà la senda del desterrament, i la seua participació en les revoltes ja no era necessària. Aleshores, a què hi vingué realment el visir al-Azraq?

Aquells que ens hem criat afermats a la terra, que l’hem mamada durant la infantesa, ho sabem bé: la terra crea un vincle afectiu permanent que t’empenta a retrobar-te amb ella, a formar part de la seua pols quan s’esvaeix la vida. És la crida de la terra, la veu que ressona dins, que convida a tancar el cercle de la vida al mateix punt on la Providència començà a traçar-lo. És clar: el visir al-Azraq regressà a La Muntanya per quedar per sempre dintre d’ella.

Ningú no arrisca la seua vida per defensar allò que no sent, i ben coneguda és la determinació que emprà el visir al-Azraq per lliurar la seua terra –i la seua gent– de les urpes de qui tan sols anhelaven sotmetre-la. Si a l’heroica defensa de la terra afegim el desig últim de formar part de la seua pols, al cor no li queda cap dubte: al-Azraq era d’ací, d’aquesta mar de serres i valls que conformen la yibal Balansiya, La Muntanya nostra.

Parla el cor, i el cap no gosa contradir-lo.

Perputxent, setembre de 2014

No hay comentarios:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...